No hi ha demà. Absolució general i indulgència plenària

A les Mil y una noches, recordo que una frase introductòria del principi era Todos caminamos apresuradamente hacia el absimo de la nada.
Quevedo deia a Los sueños; Y lo que llamáis morir es acabar de morir, y lo que llamáis nacer es empezar a morir, y lo que llamáis vivir es morir viviendo.
No ho allargo més, i finalitzo amb Joan Fuster que també és el responsable del títol en cursiva; I després de tot, què? Ens hem de morir. No hi ha més remei.
Deixem-ho córrer, doncs.
Bon dia, lector amic, futur cadàver, futur no-res! Sit tibi terra levis!
No tinc per costum de sortir amb coses com aquesta, ja em disculparan.